En els darrers cinc anys, l’activitat artística de Manel Joseph ha estat força productiva. L’any 2011 ens va sorprendre a tots quan passada la seixantena s’estrenava amb un disc en solitari, Rimas Baratas (AZ), un treball que no em cansaré mai de reivindicar. Quan va sortir ja vaig escriure unes línies que si algú vol recuperar, aquí les deixo: Manel Joseph & Gran Caiman, Rimas Baratas
Entre l’any 2013 i el 2014 vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo en la preparació del seu primer llibre, El nét del Vigilant (Els Llums). Es va publicar el desembre de 2014 i és un testimoni impagable de la història musical que l’artista ha viscut, així com els records d’un barri i d’una ciutat que formen part d’una manera de viure que s’ha esvaït.
L’any 2015 el Manel va tornar a primera línia mediàtica després d’anys difícils al capdavant de l’Orquestra Plateria quan una oficina de "management" que remena les cireres els va engrescar a celebrar els 40 anys de l’Orquestra. El Manel no va acabar de veure clara aquesta fórmula i al final es va optar per fer una gira de comiat. Acte seguit, televisions, premis Altaveu, portades de revistes, desplegables, especials a la televisió com el que va oferir 30 minuts a TV3, ràdios i gent que semblava despertar animant a la Plateria que no marxés i que seguissin malgrat no haver comprat mai cap disc ni haver anat a cap dels seus concerts. A partir d’aquí amb tota la maquinària en marxa i més ajudes dels tentacles de la citada oficina la Plateria es va embarcar en una gira pels principals auditoris i espais de tot Catalunya i alguna sortida fora dels límits catalans. En definitiva un any brillant de feina per l’Orquestra Plateria.
Mentre la Plateria s’apaga, tot i que confio que torni a encendre’s, perquè com va dir en Joan Manuel Serrat: “La Plateria no plegarà mai...”, el Manel no deixa de tornar-nos a sorprendre i aquest 2016 edita el seu segon disc en solitari, Que en som d’animals (Satélite K). I si amb Rimas Baratas vaig disfrutar, amb Que en som d’animals torno a tenir la sensació d’aire fresc, de llibertat, de mestissatge ben entès, de repòs, de sensibilitat, d’alegria i de records. A través dels 11 temes que conformen el disc el Manel torna a fer allò que sap fer com ningú: agafar tot aquell sabor de la salsa, la rumba, el rock, la cançó d’autor, la música ètnica i vestir-ho amb aquell sabor tan casolà i Mediterrani amb el que només ell té la fórmula. El resultat és un disc inclassificable i molt seu, com és ell, un personatge únic i irrepetible hereu i portador d’una manera de fer en perill d’extinció.

A primer cop d’ull a mi el que més m’ha impactat ha estat la versió que fa de “No volem esperar com abans” de Marià Albero, un tema amb una força brutal, amb aquells primers rascats tan contundents que el Manel suavitza a ritme de rumba, en la que arriba un moment en que no saps si escoltes el Manel o el Marià actualitzat. A més, aquest tema m’ha fet tornar a repassar l’etapa de Marià Albero quan era cantautor i sentir la versió que ell va gravar amb aquell estil tan contundent, directe i poc harmònic fruit de tota aquella escola de cantautors valencians que sense voler ens evoquen la figura de Raimon.

En un altre aspecte, la revisió de “Cançó de fugida” dels Dos + Un també agafa un valor i un color actual, d’avui. La tercera de les versions que trobem al disc és un tema instrumental de Miralsol Colores, “Brasileiro feliç”, al que el Manel després de pensar-s’ho durant anys i agafant-se als records ha acabat posant lletra.
A partir d’aquí, “Cara de luz” i “M’ha renyat la reina”, temes molt diferents i amb molt de contrast però que tenen el mateix nexe en comú, la seva Irene. El Manel també treu la seva vena més reivindicativa a “Tot” i obre el disc amb “Que en som d’animals”, una mena de cant alegre i festiu que evoca moltes de les facetes i vivències de l’animal humà.  L'àlbum tanca amb el “Salve Regina” recitat damunt de les percussions que ja havia fet servir a “Som del mar”, en una espècie d’homenatge i record al desaparegut Carles Flavià. A les notes del disc, el Manel explica que a principis dels anys 80 li deia al Flavià que algun dia la gravaria com a exponent d’autèntica música llatina.
El disc es pot trobar en format físic a les botigues que encara queden, es pot demanar per internet o escoltar a Spotify.
El passat 15 de setembre el Manel juntament amb Gran Caiman va presentar el disc al CAT. Va ser una gran vetllada en la que fins i tot va pujar a dalt de l’escenari en Xavier Batllés. Un parell de dies abans havia parlat amb el Manel perquè m’informés o m’avancés algun dels concerts que donarien continuïtat a la gira. La meva sorpresa va ser majúscula quan el Manel em va dir que tenia un parell de coses  a concretar, però que no hi havia res i que molt possiblement seria “Presentació i acomiadament”. Un sentiment de tristesa i de ràbia va recórrer el meu cos. Per què no es para més atenció a un àlbum com aquest? Per què no es para més atenció a un artista com el Manel? Com pot ser que els que remenen les cireres en circuits “acotats” agafin al Manel amb la Plateria i d’altra banda quan fa un bon treball en solitari no siguin capaços ni de donar-li alguna engruna? Com és que els mitjans i la xarxa que no va parar d’esbombar la Plateria en el darrer any no sigui capaç, excepte puntuals excepcions, de parar-se ni un moment en aquest disc? Val més que pari d’escriure perquè acabaré dient coses que després em penediré.
Que en som d’animals!