Mesos enrere vaig rebre la trucada de Jordi Sabatés. Es tractava d’una trucada d’aquelles que t’alegren el dia. El mestre havia acabat d’enregistrar un disc que portaria per títol Maverick (Picap, 2016). Em convidava a casa seva per fer una audició conjunta i que li expressés la meva opinió. Per rematar, davant la meva estupefacció i alegria em demanava si em volia encarregar de fer l’escrit interior que acompanyaria el CD. A l’audició conjunta vaig dir que sí sense vacil·lar però li vaig comentar si no era millor encarregar-lo a algú amb més coneixement i pedigrí mediàtic. Sabatés em va contestar que li feia il·lusió que el fes jo deixant-me desarmat davant la idea que introduir unes notes al disc era una feina que possiblement m’anava grossa.
Arribat el dia, em presento a casa de l’autor d’Ocells del més enllà, escoltem el disc de dalt a baix, format per 19 temes, mentre el Jordi em va donant algunes impressions, idees, puntualitzacions, al voltant de tot el que anem escoltant. Jo em sento un privilegiat en aquell moment però estic aterrat davant del repte que m’espera. Hi ha dos motius bàsics que m’espanten. El primer ja ve d’abans de fer l’audició i es tracta del fet de presentar una obra de Jordi Sabatés. Objectivament un dels pianistes i artistes més complets i reconegut internacionalment que hi ha al nostre país. Més de 20 discos en solitari amb multitud de premis i reconeixements, així com desenes de treballs en col·laboració amb d’altres artistes que ja formen part de la història de la música del segle XX com Vampyria amb Tete Montoliu, Dioptria amb Pau Riba, Jordi Sabatés i Toti Soler o Solos i duets amb Santi Arisa, per citar-ne alguns. A banda d’aquest fet curricular l’altre escull que em tirava enrere per fer les notes era el fet que jo sóc un gran fan i seguidor de l’obra de Jordi Sabatés, tinc tots els seus treballs i col·laboracions i en conec tots els detalls i matisos fins al punt que sóc capaç d’escoltar els primers deu segons de qualsevol dels centenars de temes que ha enregistrat i encertar el títol del tema en un 90 % dels casos. Això que per una banda pot ser bo, per l’altre et pot portar a perdre’t davant de massa informació, a colapsar-te, o senzillament perdre el punt de vista del treball concret. Tot i la temptació a fugir d’aquesta feina i davant la seva generositat al fer-me l’encàrrec vaig acabar acceptant. Un cop acabada l’audició i ja situat mentalment davant d’aquell encàrrec van venir 16 dies en els que la única música que vaig escoltar va ser el Maverick. L’escoltava dos o tres cops al dia, llibreta en mà, intentant copsar tot allò que sentia i enllaçant-ho amb tot el que m’havia explicat el Jordi i establint connexions amb la resta de la seva obra. Quan no escoltava el disc igualment sonava dins el meu cap i de tant en tant em venia alguna idea que anotava a la llibreta. Van ser setze dies complerts capbussat en el Maverick fins que vaig veure que ja em tocava posar ordre a totes les notes i enfilar l’escriptura final. 

Musicalment Maverick és un disc completíssim que avarca tota una gran varietat d’estils com el blues, el ragtime, el funky, l’havanera... Tot des de la solitud i la nuesa del piano amb el que en Jordi Sabatés desplega tot el seu coneixement, sensibilitat i amor cap a aquest instrument. Els colors i els matisos pianístics estan presents i ens arriben i ens atrapen en una espècie de màgia i sortilegi molt especial. A banda, aquest Maverick també té un altre tret que destacava abans quan explicava que en ell, Sabatés desplega tot el seu coneixement i buida tot el seu interior, i es que depèn com s’escolti pot semblar un testament musical, així de contundent.
Quan em vaig posar a ordenar totes les notes i començar a escriure vaig veure que la clau per començar me la donava el mateix títol del disc, Maverick. Sabatés l’havia clavat amb aquest títol, ja que anant al gra i sense fer història maverick és un terme que s’utilitza quan es parla de persones que s’aparten dels convencionalismes, amb iniciativa, independència i molt difícils de situar amb una etiqueta concreta. A partir d’aquest terme vaig anar construint el relat.
Quan el vaig acabar em va quedar aquella sensació tant desesperant de no haver acabat de copsar ni resumir tot aquell mar de música i sentiments que sorgien dels 19 talls del CD. I segueixo pensant en la incertesa d’haver estat a un nivell de suficient davant l’excel·lència d’aquest Maverick. El dubte que les notes estiguin a l’alçada de la música em continua assaltant. La única cosa que em tranquil·litza és el fet que Jordi Sabatés es va mostrar agraït, content , i no en va fer cap esmena. Com a mínim el neguit i la inseguretat han quedat amagats davant l’aprovació del mestre.