Fa algunes setmanes vaig escriure arrel del 40 aniversari del referencial Bèstia! d’Oriol Tramvia. Si voleu recuperar l’article us l’adjunto al següent link: 40 anys del Bèstia! de l'Oriol Tramvia.
Avui torno a la figura de l’Oriol Tramvia i el seu Bèstia! fruit de la sorpresa que m’he trobat a la bústia de casa. L’amic Joan Ramon Guzman m’ha enviat un cd que porta per títol Oriol Tramvia no siguis bèstia! amb un distintiu “Edició 40 aniversari”. A la foto de portada hi ha l’Oriol actual reproduint la imatge de la portada de fa 40 anys. A la part posterior de la coberta del cd hi ha una imatge de tots els músics que l’acompanyen en aquesta edició del 40 aniversari. Em crida l’atenció la presència d’un viloncel, una trompeta i que no hi apareix cap guitarra elèctrica. Què haurà fet l’Oriol? On haurà portat aquell "Bèstia!" tan punk i cru?

Poso el cd. Començo a sentir els primers canvis, el crit de Bakunícese ha estat substituit per ocells amb el seu respectiu cant. Entra un violoncel i a poc a poc s’afegeixen la resta d’instruments. L’Oriol comença a cantar. Si abans deia “Bèstia, sóc com una bèstia”, ara diu “Bèstia, era una bèstia”. Si continuava amb “tinc ales per bolar”, ara ens diu “i ara ja m’han domesticat”. Si seguia amb “em cremo, tot per dins em cremo, quan estàs nedant” ara ens diu “em cremo tot per dins em cremo, quan em parlen de la tercera edat”. I ja no crema el món sinó que substitueix el món per “veure-ho tot cremat”. I l’estrofa continua amb alguns matisos destacables com quan deia “no t’ho puc arreglar” i ara diu “encara no t’ho puc arreglar”. Això continua igual 40 anys després.
El crit de “Bèstia!” ha estat substituït per un cor que ens diu “No siguis bèstia!” i la segona estrofa és la que ha patit més modificacions i canvis. Ara l’Oriol ens diu:

La revolució qui sap on para
com corre la pressa i marxa
a les penes punyalades...

És evident que en 40 anys l’Oriol ha evolucionat, ha domesticat aquella primera versió tan crua i l’ha vestit amb una instrumentació i unes melodies elegants i acords amb l’estat en el que es deu sentir avui. El que no ha canviat és l’esperit cru d’aquell tema, la veu trencada de l’Oriol ni el caràcter underground i fora de sistema en el que l’Oriol ha revisat el “Bèstia!”. És més, m’atreveixo a dir que ara està més fora del sistema que mai. En el seu dia el “Bèstia!” li va donar molta feina i uns quants mesos i anys de “bolos” i alegries. Ara, aquesta revisió dels 40 anys per desgràcia passarà desapercebuda i dubto que li arribin grans ofertes de feina. Malgrat tot, n’hi ha que valorem l’esforç de l’Oriol per revisar aquest clàssic amb la respectiva evolució. Sense artistes com l’Oriol la vida seria més aburrida i segurament menys autèntica. En uns temps en els que els artistes de veritat ja no existeixen i la major part ho són a temps parcial, quan surten de les seves feines habituals i la seva rutina de confort, jo celebro que encara quedin vestigis d’un ofici i una manera de viure amb totes les seves conseqüències. Personatges que resten en perill d’extinció i com a un miracle de la vida.