L'amic Joan Barnils, melòman i gran amant de la música, juntament amb la pèrdua de Roger Blàvia, m'han fet redescobrir un disc que havia oblidat i que per molts motius em sembla imprescindible, de capçalera, totalment referencial. El disc en qüestió és Evocación (Adlib Arts, 2009) de Raynald Colom. Durant la dècada dels noranta hi va haver un disc que a mi em va canviar tots els esquemes i em va obrir un món nou, el 10 de Paco (Nuevos Medios, 1995) de Chano Domínguez i Jorge Pardo. Aquell disc partia de temes de Paco de Lucía vestits amb elements jazzístics i aconseguia uns resultats que han quedat per la història. L’aparició del 10 de Paco va trencar esquemes i fou un punt i a part, una inflexió en el llenguatge musical que jugava entre gèneres que portaven anys coquetejant, però que a través d’aquell àlbum assolien un estat de gràcia fins aleshores desconegut.

Quan Raynald Colom publicava Evocación va tornar a despertar en mi aquell sentiment que em va trencar tots els esquemes, com m’havia passat amb el 10 de Paco. El 10 de Paco era un disc molt treballat, amb la intervenció de Jorge Pardo, que aleshores era un dels membres del grup de Paco de Lucía i coneixia a la perfecció tot el repertori del mestre. A diferència d’aquest, quan més d’una dècada després, Colom publica Evocación, ho fa caminant pel seu comptei es guanya un nom destacat a l'escena musical. Colom tornava a acostar-se al llenguatge de Paco de Lucia però no content amb això anava més enllà i s'atrevia a indagar en la tradició flamenca, els seus pals, el cante jondo, el martinete, la soleá, la siguiriya i com no la bulería. I ho feia des del respecte més absolut i mimetitzant-se amb el propi cante. Jo coneixia a Colom des dels seus inicis i m'impressionava l'evolució constant en la que estava immers i sobretot el seu afany en la recerca d'un llenguatge propi, més basat en la melodia i l’elegància de les notes llargues que el del virtuosisme tècnic. És a Evocación on per mi sorgeix el millor Colom, el que aconsegueix una nova manera de treballar amb el flamenc i el jazz, o el que seria el mateix, la tradició andalusa i l'escena jazzística de Nova York. El discurs d'Evocación no és un discurs postís ni una nova fórmula per exprimir el grial del flamenc-fusió i apuntar-se a noves modes sinó que el porten a parir un disc magistral i totalment seminal. És tant impressionant el resultat que si un es deixa portar pel que escolta a vegades no sap si està escoltant una veu al cante o bé és la trompeta del mestre Colom. Aquest fet és molt espectacular en el primer tema, “Evocación #1”, on comença amb un martinete a cop d'enclusa. Un martinete original de Mairena que intrepreta la Tremendita. Conforme avança es fusiona amb l'entrada de la trompeta i tot el grup segueix amb el martinete transportat amb tal naturalitat que sembla que sigueixi dins el patró original. La manera com Colom allarga cada nota amb una aparent senzillesa m'impressionen totalment i em porten a imaginar una comunió perfecte entre aquell efecte que provocava Miles Davis amb la senzillesa d'una sola nota quan l’allargava i la profunditat del cantaor quan allarga la nota en el lament i la foscor del cant.
I malgrat que per mi “Evocación #1” és el diamant del disc, la resta de l’àlbum no abaixa aquest nivell assolit amb el primer tall, ja sigui realitzant versions amb nous matisos com el cas de “Sanctuary” de Wayne Shorter, tema original aparegut a Betches Brew de Miles Davis, amb la força que donava a partir d’aquelles simples notes però que Colom transporta a una nova dimensió a compàs de siguiriya. I d’un tema referencial del jazz elèctric va a un altre tema referencial del flamenc modern, el “Zyriab” de Paco de Lucía. Aquí Colom pren la nova sonoritat que va aportar a aquest tema l’armonicista Antonio Serrano, responsable d’obrir un nou camí per d’altres i noves sonoritats.
Les tres peces que formen “De ida y vuelta” que responen a l’esquema d’una petita suite comencen amb una introducció sublim amb el contrabaix i continuen a partir d’una composició de Juan Gómez Chicuelo per soleá que es remata per bulería.
La base del grup de Colom formada per Omer Avital al contrabaix, el pianista cubà Aruán Ortiz i el bateria Eric McPherson aconsegueixen que Colom extregui el millor d’ell mateix. De fet, diria que sense ells el disc mai hagués estat el mateix, sense ells i evidentment sense l’aportació de Juan Gómez Chicuelo. Tots ells embolcallen el so Colom de manera magnífica i el porten a nous horitzons, noves sonoritats entre el flamenc i el jazz a través d’un instrument tan complex i desconegut en aquest àmbit com és la trompeta. Gràcies Raynald.