Entre el 3 i el 13 de maig s’ha dut a terme el Festival de Jazz de Vic. L’edició d’enguany era força especial perquè era la número 20 d’un Festival que ja és un clàssic a l’agenda del mes de maig.
Bàsicament, s’ha desenvolupat en dos espais, la Jazz Cava i l’escenari Alhambra, situat a la plaça del Carbó. Mentre a l’interior de la Jazz Cava es realitzaven les actuacions de pagament, a l’escenari Alhambra s’hi feien les gratuïtes. L’indiscutible cap de cartell d’aquesta edició era Craig Taborn, que va oferir un recital memorable a l’interior de la Cava el dissabte 5 de maig. El pianista es presentava en format de quartet, amb Chris Lightcap (baix elèctric i contrabaix), David King (bateria) i Chris Speed (saxofon). El Craig Taborn Quartet defensava el seu darrer treball, Daylight Ghost (ECM, 2017).
El directe va ser vibrant, ple de contrastos, amb aguts i greus que viatjaven de l’acústica del piano de cua als sons més electrònics dels teclats. Durant els 80 minuts, pel cap baix que va durar l’espectacle, va realitzar un viatge partint dels sons més dissonants i contrapuntístics a les melodies més establertes pels cànons en una espècie de gran  simfonia musical, recordant l’ànima progressiva dels setanta fins les avantguardes mes actuals. En cada nou tema s’iniciava un viatge que et transportava d’una manera poc convencional de la que en sorties emocionat i convençut d’haver gaudit d’una gran experiència.

El dissabte 5 de maig, la pluja va provocar que l’actuació de Threejay de Joan Solana se suspengués.
Durant tot el diumenge 6 de maig, l’escenari Alhambra no va parar.  Per la tarda va obrir en Marc Vernis per després continuar amb un concert amb una formació feta a mida per l’ocasió, una Big Band formada per músics que han participat de la història de la Jazz Cava. Una Big band que interpretava clàssics que anaven del jazz al pop passant per d’altres estils i a on s’hi van afegir en temes cantats les veus femenines de Paula Valls i Núria Graham. El colofó arribà amb l’esplèndid Fausto Gramola intrepretant la versió de Benny Moré del bolero “Como fue”. La jornada la va tancar Raynald Colom. El trompetista té una relació molt especial amb el Festival, essent l’artista que hi ha actuat més vegades. En la celebració del vintè aniversari no hi podia faltar. Colom presentava el projecte Steel, en format quartet. Els músics que l’acompanyaven eren David Soler (guitarra i  pedal steel), Tito Bonacera (baix elèctric) i José Benítez (bateria).
Steel parteix dels sons d’avantguarda i l’electrònica amb reminiscències del darrer Miles Davis, el hip-hop, el funk i els ritmes negres. Benítez imprimia un segell que ens portava a recordar el recentment desaparegut John “Jabo” Starks.
Al concert, s’hi van poder escoltar temes que formaran part d’un nou treball que el catalano-francès gravarà a partir de setembre. No hi va faltar el to reivindicatiu quan al mig d’un dels temes la veu de Jair Domínguez apel·lava a la independència de pensament i a la llibertat d’expressió. Un manifest amb base musical que va ser molt aplaudit.
El directe i els nous temes del quartet de Colom resulten efectius, plens de ritme, amb molt virtuosisme però amb certa manca de cohesió i alguns moments monòtons, cansats i repetitius. Una monotonia que es trencava quan Colom entomava la trompeta amb aquells sons llargs i melodiosos.
El dijous dia 10 de maig, hi havia un duel de guitarres, concretament entre cinc guitarristes: Pablo Schvarman, David Soler, Jordi Matas, Nico Roig i Marcel Bagés. L’organització el va muntar en un format amè i distès amb els guitarristes distribuïts per tota la sala, llums, campanes i un locutor que emulava els assalts dels combats de boxa. El duel de guitarres va estar marcat per l’absència de guitarres en contrapunt amb l’exhibició de pedals, distorsions i demés gadgets que creen els més variats i marcians sons.

El divendres hi va desfilar una proposta curiosa i molt arriscada. Ja fa vàries edicions que el Festival organitza un espectacle que té com a intèrprets a músics catalans i músics polonesos. El resultat és un experiment únic de música lliure i improvisació, difícil pel públic en general, però molt meritori i necessari com a proposta que trenca estereotips. En aquesta edició els encarregats d’aquest espectacle van ser Quartet Nonlocality, amb el bateria català Ramon Prats al capdavant acompanyat de l’acordionista polac Zbyszek Chojnacki, la violinista de Nova Zelanda Sara Clamon, i el flautista polonès Dominik Strycharski. 
El dissabte, malgrat l’amenaça de pluja, l’escenari Alhambra no va parar, amb dos espectacles destacats. Per una banda la marató Underpool, i per l’altra, la brillant proposta d’Albert Cirera & Tres tambors. Per acabar el dia, un concert a l’interior de la Jazz Cava, el que protagonitzava Marco Mezquida acompanyat de Aleix Tobías (percussió) i Martín Meléndez (violoncel). Una proposta elegant i molt bonica que feia un viatge a l’univers romàntic de Maurice Ravel. A partir de composicions com “Pavana para una infanta difunta” o el conegudíssim “Bolero de Ravel”, Mezquida ens endinsava al to colorístic d’aquest autor romàntic, en un treball que també ha enregistrat en disc. Cal matisar, que si bé Mezquida va estar excels amb el piano, l’aportació dels seus companys és fonamental per aconseguir el brillantíssim resultat de la proposta.
El diumenge era el darrer dia de Festival. Pel matí, a l’escenari Alhambra han circulat escoles i alumnes de tot Catalunya actuant en diversos formats. Per la tarda arriba el comiat amb Big Menu Feat, Escandaloso Xpósito.