Del 12 al 16 de setembre s’ha celebrat el Mercat de Música Viva de Vic, un esdeveniment on es troben programadors i públic per tal de donar a conèixer les propostes de centenars d’artistes i conjunts. Enguany el Mercat estava d’aniversari ja que celebrava la trentena edició. La programació oficial s’ha realitzat bàsicament al voltant del teatre Atlàntida: entre el teatre i la sala annexa i les carpes muntades a l’exterior. Han completat els espais tancats el Casino de Vic i la Jazz Cava. Pel que fa als espais a l’aire lliure, la plaça dels Màrtirs era on trobàvem els projectes de l’ESMUC, el Taller de Músics i el Sona 9. La plaça Major i el Sucre eren els espais reservats per les propostes més festives i enfocades a públic massiu. Pel passeig i el casc antic s’hi trobaven músics, grups i artistes amb ganes de donar a conèixer la seva proposta. Aquests, eren els culpables que la capital d’Osona esdevingués una ciutat musical plena de curiosos que anaven amunt i avall parant-se a cada cantonada donant vida i negoci als establiments.
D’entre la multitud de propostes, calia escollir cap a on decantar-se i jo ho vaig fer cap a Eva Fernández, El Kanka, Toti Soler i Gemma Humet, The Gentle Good i Chicuelo. Fora de la programació oficial, entre els grups que actuaven per la ciutat em vaig decidir per la històrica banda de blues, els Pòtuls.
Eva Fernández es presentava al Mercat amb el seu segon treball d’estudi, Yo pregunto (Discmedi, 2018). Un CD basat en poemes d’autors com Cortázar, Costafreda o Pizarnik. Una obra que la mateixa Fernández ha musicat amb el suport de Josep Munar. A l’auditori de l’Atlàntida, Fernández anava en format trio: Enric Fuster a la bateria, Josep Munar a la guitarra i Fernández veu i saxo soprano. Un directe elegant, intimista i molt sentit que certificava el grau de maduració d’aquesta jove artista que desgrana una veu tendra, però dura, carregada de sentiment. Molt sorprenent era el treball de Josep Munar a la guitarra que com si d’un dos per un es tractés incorporava la línia de baixos amb un elaborat sistema personal que apuntalava la proposta i la diferenciava.

Eva Fernández / Fotografia de Pere Masramon

El malagueny Juan Gómez Canca, “El Kanka”, ha esdevingut un cantautor aclamat entre la crítica i el públic. Amb un repertori que beu de la música llatina, la rumba, el rap o el pop ha construït un relat amb certa ironia, carregat d’alegria i amb tocs d’humor. L’auditori de l’Atlàntida estava ple a vessar, amb un públic entregadíssim que coneixia les cançons i en corejava les tornades amb passió. A cançons com “Que bello es vivir” el públic embogia i el Kanka sabia donar tot allò que s’esperava d’ell amb gran professionalitat, molta trempera i sobretot un saber fer dalt de l’escenari que fan que la seva proposta sigui tan destacable i enganxi. Una actitud que moltes vegades es troba a faltar en els escenaris.
El gal·lès Gareth Bonello es presentava al Casino de Vic. Per mi era una recomenació imperdible. Es tracta d’ún artista molt especial, aclamat per la crítica i amb un repertori que s’apropa als origens de la cançó d’arrel britànica, més emparentada amb les perifèries del gran imperi. Gareth Bonello, conegut com a The Gentle Good, escriu cançons en anglès i en gal·lès amb una clara intenció d’acostar-se a la tradició, a la música popular. Aquelles cançons que passen de manera oral de generació en generació. Com a guitarrista acústic va més enllà del mer acompanyament, desgranant grans arpegis amb elaborades melodies amb molt bons i estudiats arranjaments. A Vic es presentava acompanyat de la veu de Jennifer Gallichan que lluny de treure protagonisme a Gareth, era el seu suport. El directe de Bonello és impecable, molt recomanable, net, despullat, amb unes melodies vocals que et transporten a les arrels del folk i la tradició celta. Tot el repertori respira una tranquil·litat i una pau molt agraïda, gairebé necessària.

The Gentle Good / Fotografia de Pere Masramon

Després de 8 anys de col·laboració puntual, Toti Soler i Gemma Humet s’han decidit a gravar un disc conjunt. L’aventura que va començar amb “Penyora d’amor”, materialitzada a Raó de Viure (satélite K, 2011), va anar agafant normalitat fins que el duet s’ha decidit a gravar Petita festa, un treball que veurà la llum durant les properes setmanes i que Soler i Humet van presentar en primícia al Mercat. A còpia de picar pedra, la terrassenca s’ha guanyat el respecte del públic fins a esdevenir la gran dama de la cançó catalana. Sobre el geni de la guitarra, qualsevol apunt es queda curt. La combinació de tots dos resulta una proposta sensible, profunda, sentida, amb rigor i sobretot històrica. El repertori d’aquesta Petita festa camina per la saviesa acumulada de Soler, en un caminar pels seus poetes de capçalera com Vergés, però també pels companys de viatge amb els que ha treballat, com el seu estimat Ovidi Montllor o Leó Ferré. Amb la veu d’Humet, tots aquests “clàssics”, s’eleven a on els pertoca estar. A Vic, van acabar amb “Petita festa”, el poema de Marià Manent, cantat i musicat per Soler al que Gemma Humet donava més forma vocal en una versió que vestia de diumenge la que el geni de la guitarra va gravar a Liebeslied fa gairebé cinquanta anys. Els quaranta-cinc minuts que va durar el directe va saber a poc, deixan-te amb la sensació d’haver fet un primer plat, sense un segon i sense postres. 
Fora dels programes oficials i les grans propostes, a la plaça de l’Estudiant, em vaig veure sorprès per la històrica banda de blues del Vallès, Pòtuls. De la mà del seu líder, l’inconfusible Pep Hendrix, el trio presentava el disc Quin món tan cru... (Cúpula Music, 2018). Amb un grup curiós completat per Artur King  a l’harmònica i Gabi Coyote a la bateria, Pòtuls desgranava el seu directe, estripat, personalíssim i experimentat envoltat d’una massa de curiosos que es va anar amuntegant per veure la seva particular manera de viure el blues, el Rhythm & blues i el primigeni Rock & Roll.
Amb un auditori ple a vessar, el guitarrista flamenc Juan Gómez “Chicuelo”, presentava el seu nou CD, Uña y carne (Taller de Músics, 2018). L’experimentat guitarrista, company de viatge d’artistes com Miguel Poveda o Mayte Martín oferia el seu espectacle en format sextet. Chicuelo s’ha fet gran, en el bon sentit, a l’auditori es va mostrar en un gran estat de forma, molt emotiu, professional i amb un alt grau de maduresa artística. Quan va asseure’s per començar a desgranar tot sol una taranta, es va veure clar. En funció que anava avançant l’espectacle i s’anava afegint la resta del grup el seu lideratge era l’eix vertebrador de tota la proposta. Molt remarcable era l’aportació del violí i sobretot la de la trompeta de Carlos Sarduy que en alguns moments et portava a un altre dels grans projectes en el que va participar Chicuelo fa una dècada, l’aclamat Evocación de Raynald Colom. De fet, d’aquell projecte, Chicuelo en va rescatar, “Y vuelta”, firmada originalment a mitges amb Colom.