M’assabento del decés de Moncho a través d’un WathsApp que m’envia el percussionista Miquel Àngel Lizandra. En quatre línies ve a dir-me que han aflorat els records del temps que va estar amb ell a la sala Las Vegas de Barcelona. A part de posar la bateria pel gitano del bolero em comenta com ha plorat escoltant-lo i s’adona que el pas del temps és inexorable.
Per la meva banda, per recordar a Moncho em poso a escoltar-lo amb certa nostàlgia, no sé quina, però nostàlgia en alguna de les seves formes. Diuen que ningú ha cantat els boleros com ho feia Moncho i probablement sigui cert. Quan escolto “Inolvidablemente” em ve a la memòria el què m’explicava d’ell el pianista i arranjador Josep Cunill, el “papa Cunill”, que va treballar en els arranjaments i la direcció musical del primer àlbum de Moncho i l’acompanyà en multitud d’ocasions.

Abans de que Moncho esdevingués el gran cantant de boleros que acabaria essent treballava al Barcelona de Noche. Cantava rumbes i destacava fent versions de Lucho Gatica. Poc a poc s’anà decantant cap al bolero fins que li va arribar l’oportunitat de fer un disc. El disc en qüestió es titulà El gitano del bolero i sortí editat l’any 1969 per Discophon.  En aquell disc els arranjadors que hi participen són el mateix “papa” Cunill, però també Francesc Burrull i Ricard Miralles. El “papa” Cunill aleshores era l’home amb més experiència en el món del bolero ja que havia passejat el seu art per tot llatinoamèrica i també formà part de l’orquestra de Lorenzo González, el cèlebre cantant veneçolà que unes dècades abans s’havia fet famós cantant boleros com “Cabaretera”. No oblidem que Gónzalez fou el culpable de posar el cuc del bolero a Moncho, ja que tal com ell explicava li havia arribat aquesta febre després d’anar a una actuació del veneçolà ,on possiblement el pianista era el “papa”, i al acabar una cançó una dona li tirava les calces. Segons el propi Moncho, aleshores va decidir que volia cantar.
Aquell primer disc de Moncho, El gitano del bolero, no té desperdici. Un acompanyament vestit de gala per aquell Moncho iniciàtic, el que agafaria la bandera d'Armando Manzanero i s’acabaria convertint en un dels millors intèrprets de bolero que ha existit mai.
D’aquelles converses amb el “papa” Cunill al voltant de la figura del Moncho en recordo la rotunditat amb que assegurava que era el millor cantant de boleros que havia existit mai, molt per sobre de Lorenzo González, i concluïa: “I tu dic jo que he treballat amb els dos”.
Finalment també me’n deia paraules d’agraïment i n’elevava la seva qualitat humana ja que era un amic que sempre havia estat al seu costat en moments molt difícils.