Sardineta va néixer a la cooperativa de músics que estava situada al carrer Tallers de Barcelona cap a mitjans de 1977. El grup va sorgir a partir de dues formacions: La Rondalla de la Costa i Blay Tritono. A la primera formació del grup hi trobem Eduard Altaba, Vicenç “Morgan” Calvo i Eliseo Parra que havien format part de Blay Tritono als que s’uniren Marià Albero i Toni Xuclà de La Rondalla de la Costa. Completaven aquesta primera formació Oriol Carreras, un dels primers grans guitarristes derivat al flamenc de la Barcelona dels anys setanta del passat segle. Tot i mantenir aquest nucli de músics, Sardineta era una formació oberta per la que no paraven de passar tota classe de músics i passa volants. Després de la tràgica mort d’Oriol Carreras, el grup més estable va ser el que van formar Eliseo Parra, Marià Albero, Vicenç “Morgan” Calvo, Juan Soriano, Laura Tàpies, Eduard Altaba, Toni Xuclà i Toni Palacín, antic company d’Eliseo Parra a Mi Generación.
Sardineta era un grup a l’estil de la primera Orquestra Plateria on l’objectiu era crear un repertori musical proper al públic molt en la línia de la Transició, recuperar el carrer i la descoberta d’aquest a través de les festes majors. El repertori era un poti-poti de rumba catalana, salsa, pasdoble, cha-cha-cha, jotes, havaneres o rock amb un estil molt personal, innovador i sorprenent. A banda de tocar, en els seus directes s’hi barrejaven parlaments, una escenografia cuidada i canvis d’instruments. La Sardineta a més, desprenia certa ideologia llibertària.

Anant al testimoni que ha arribat als nostres dies, Sardineta va editar un disc homònim molt interessant l’any 1979 al segell Sauce, un sub-segell de la discogràfica barcelonesa Belter. El productor va ser Quique Tudela de Gatos Negros. Estem parlant d’un disc que avui és una joia entre els col·leccionistes i que és un excel·lent representant històric del moment en què es va editar, de l’etapa aquella de buit de poder entre la dictadura i la transició on hi va haver uns anys bojos donats a propostes d’aquest tipus. La primera cançó del disc és “Tienen que salir” que ja havia sortit l’any 1978 en format senzill. Val la pena recalcar que el grup feia música de ball festiva amb un clar component de crítica social. “Tienen que salir” és tota una declaració d’intencions. Musicalment estem parlant d’un tema fronterer, d’extraradi, molt potent, "canyero", a cavall entre el flamenc, la rumba i el rock. La gràcia de la cançó és el missatge. Es tracta d’una lletra que gira al voltant del fet que tots els presos polítics havien de sortir de les presons. Era l’època aquella de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Resulta curiós observar com passats més de 40 anys aquesta lletra pugui ser tan actual.

Tot i tenir una vida efímera, Sardineta va gaudir de cert reconeixement i notorietat fora de les nostres fronteres, sobretot arran d’una gira improvisada que els va portar a viatjar per Europa. De fet imaginem-nos si era improvisada que van omplir una furgoneta d’instruments, pa, xoriço, pernil i van sortir a la carretera. Van tocar al metro de París i fou per algun d’aquests indrets que van cridar l’atenció a un home que dirigia un local a Holanda. Després de l’èxit obtingut durant dies en aquest local a Holanda van ser contractats per tocar al Festival Fools que durava 20 dies i hi participaven propostes de música, teatre i dansa.
La cançó que segueix a “Tienen que salir” és una altra reivindicació, un himne a favor de la legalització de la marihuana i els seus beneficis. La llàstima és que aquest disc és desconegut i la ignorància general ha fet que els grups anomenats festius i alternatius que avui dia fan ballar a la joventut no la coneguin perquè sinó seria una cançó molt versionada i tocada en les principals festes i revetlles “alternatives” (entre cometes).

A partir del febrer de 1979 podem dir que el grup es va separar però pocs mesos després la formació es va tornar a ajuntar per una sèrie d’actuacions. Entre aquestes actuacions val la pena destacar les que van fer durant el desembre de 1979 a la Cúpula Venus. La formació es va separar de manera definitiva el juny de 1980.
El disc continua amb aquest to reivindicatiu, si primer a “Tienen que salir” reivindicaven la llibertat dels presos polítics, i a la segona, el “No et creguis cuentos xinos”, la legalització de la marihuana, a “Nuestro instumento” es queixaven i demanaven que els instruments dels músics fossin tractats com a eines de treball, un ofici, sense impost de luxe. Una queixa que passats més de 40 anys segueix sent una reivindicació sense resoldre.
Com dèiem al principi, Sardineta cultivava tal varietat d’estils que en dificulta el posar una etiqueta al grup més enllà de saber que era una formació amb una clara intenció d’acostar-se al públic, fer-lo gaudir i ballar. Precisament per aquest fet, Sardineta és el clar exemple que tot i que la proposta era innovadora, diversificada i lluny d'etiquetes concretes, aquests projectes tant diversificats i avançats no acaben de fer-se un lloc. Sembla que el públic es mou molt millor amb etiquetes concretes, identificant el grup o el solista amb una proposta concreta i molt precisa. En el disc també hi trobem altres temes com “L’havanera” però no es tracta d’una havanera qualsevol, precisament l’article li dona aquesta força i personalitat concreta. “L’havanera” és una composició d’Eliseo Parra i Vicenç Torrent. Es tracta d’una composició que posteriorment Eliseo Parra ha reincorporat al seu repertori en solitari i que ha enregistrat en d’altres versions.
A través del bon amic i membre de Sardineta, Toni Palacín, vaig saber que a banda de les cançons que es troben al disc, el grup va enregitrar dues cançons més que no es van incloure al disc: La “Jota des d’ací” i “La rumba per a la vaga pagesa”.
La “Jota des d’ací” és ’un dels temes més emblemàtics d’Eliseo Parra. En la seva llarga i exitosa carrera en solitari ja endinsat en el folcklore passat pel seu sedàs, aquesta peça sempre ha format part del seu repertori en directe. És una cançó que els seguidors de Parra coneixem a la perfecció. La sorpres està en l’altre cançó que no va entrar al disc, la descartada: “Rumba per a la vaga pagesa”. Aquesta cançó va ser censurada per la discogràfica perquè era massa extrema i reivindicativa. És curiós que censuressin aquesta rumba i en canvi hi entrés “No et creguis cuentos xinos”, una cançó que reivindicava el fumar marihuna i la seva legalització. Segurament els de la discogràfica no donaven importància o no entenien el que s’estava cantant. En canvi a “La rumba per a la vaga pagesa” proposaven una vaga de tots els pagesos i el boicot  per reivindicar que el preu que els pagaven els distribuïdors els deixés uns marges menys escanyats. Tornem al principi, temes que passats més de 40 anys segueixen sent actuals.