Quan a un li recomanen escoltar Caïm Riba resulta difícil no fer un primer judici massa ràpid i accelerat que pot desdibuixar el resultat. És el preu que han de pagar fills que neixen a l’ombra d’un cognom tan il·lustre i amb un pare que va marcar les pautes del rock i el moviment hippie peninsular a finals de la dècada dels seixanta i primers setanta del passat segle. I si a més sabem que el tal Caïm també és besnet de Carles Riba i Clementina Arderiu la pressió augmenta el doble i un es pot crear unes expectatives massa marcades pel cognom que porta. En el meu cas, la primera vegada que vaig sentir el nom de Caïm Riba va ser amb Pastora, grup que liderava amb el seu germà i la Dolo Beltran. Un projecte interessant amb una cançó d’èxit que va trobar el seu lloc a les principals radiofórmules i pistes de ball. Més tard li perdia la pista fins que un amic em va dir que en Caïm havia fet una cançó anomenada «Mare», interpretada magistralment i que traspuava emoció i una gran sensibilitat, amb unes guitarres molt ben posades i una tornada gairebé desesperant que cantava a una mare que ja no hi era. A mi aquesta revelació, ja em va posar en alerta, no tan perquè fos la Mercè Pastor sinó perquè tot i que n’havia sentit parlar abastament m’havia cridat l’atenció quan Manel Joseph al llibre El nét del vigilant (Ed. Els Llums, 2014) explicava que havent deixat els Dos + Un ja es veia amb un peu fora de la música. Passava els matins a un banc de la plaça Lesseps quan va aparèixer Mercè

Pastor, menjant bitxos amb vinagre, n’hi va oferir i d’alguna manera fou la causant que marxés a Formentera amb el nou projecte d’en Pau.

La cançó «Mare» està inclosa al segon àlbum en solitari de Caïm Riba, Nararai (Discmedi-Blau, 2018). El vaig comprar a la meva botiga de capçalera, per cert, deixeu-me dir que la botiga ja ha desaparegut. En arribar a casa el primer que vaig fer va ser escoltar«Mare». Tot el que m’havia dit el meu amic es va multiplicar per mil. Llavors vaig escoltar la resta del CD i la proposta em va enganxar. El següent pas va ser anar-lo a veure en directe i per això vaig convèncer un altre amic. Malgrat que vaig avisar que es deixés de clixés i de guiar-se per les ombres, ell anava amb la idea de veure una continuació de Pau Riba i va sortir molt decebut i contrariat. Jo ho vaig viure a l’inrevés. Mentre ell volia veure un Pau Riba 2.0 jo en vaig valorar molt l’esforç per crear-se un camí propi allunyat del geni excèntric del pare. Ha de ser molt difícil llaurar-se un llenguatge propi quan un està condicionat per una olivera que ha donat tan bon oli i que pot eclipsar els fruits i els sembrats que venen darrera.
L’any 2021, en Caïm Riba ens ha sorprès amb Llunes de Plutó (RGB, 2021). Amb Llunes de Plutó arrela una obra consolidada i una personalitat pròpia que si bé pot contenir el talent de la nissaga familiar, l’allunyen de l’ombra del pare. Caïm Riba fa un exercici honest i sensible de pop ben interpretat, ben trenat i que respira un optimisme sense precedents, amb un llenguatge clar i poc rebuscat, d’aparent senzillesa. Les seves cançons conviden al «Bon rotllo», a passar una bona estona. A mi aquest objectiu de fer passar una bona estona i treballar amb honestedat el valoro molt i més en el panorama de la cançó en català que o bé sembla que tot ha de ser terrible i molt sentit o bé ballar com si s’acabés el vi. Llunes de Plutó s’obre amb «un dia perfecte» on des d’un primer moment ja veiem aquest tarannà que tan ens fa falta en els temps que corren. La primera frase ja és tota una sentència: «Avui serà un dia perfecte». Aquesta manera de fer tan optimista i alegre es consolida amb «Em sembla bé», segurament la cançó que més convida a moure’ns i deixar-nos anar. En un altre sentit i seguint la mateixa tònica destaca «A la ciutat», una cançó que en Caïm va escriure durant el confinament i que ens porta a veure la ciutat amb uns altres ulls mentre gesticula un missatge que ens porta a la reflexió sense que ens haguem de posar dramàtics o depressius.
Evidentment, també caic en la trampa de l’ombra del pare i no puc evitar algunes analogies i diferències. Mentre l’autor de Dioptria a la «Cançó 7a en Colors» ens explica que ha plogut sobre el seu cap i hi ha crescut herba molt fresca; a «Ciutats de flors» l’autor de Llunes de Plutó ens diu que brotaran ciutats de flors dins del seu cap. Mentre el pare surt a l’escenari descalç i amb aquella estètica tan genial i trencadora, el fill s’hi enfila amb camisa i americana, amb un so cuidat, amb tots els instruments ben afinats i magistralment executats. Conscient de no tenir una gran veu, Caïm Riba la sap adaptar de manera excel·lent, suspesa en el brillant domini musical amb certs tocs electrònics. En aquest aspecte, Caïm Riba, seguint amb les semblances familiars deu haver heretat els dots musicals del seu oncle, el mític Xavier Riba, un violinista clàssic que va deixar empremta en la cançó catalana, sobretot al costat del cantautor galàctic Jaume Sisa, a peces mítiques com «Qualsevol nit pot sortir el sol» o «El setè cel».