Finalment, Picap recupera Les gavines de la farga, publicat originalment per Zeleste/edigsa el 1979. He tingut l'enorme plaer de participar en aquesta nova edició i reivindicar una de les figures indispensables de la nit barcelonina dels anys setanta que per desgràcia resta molt oblidada. Adjunto part del text que vaig preparar per la recuperació d'aquest mític treball, l'únic que Farràs publicà amb el seu nom original i que a part de la música també conté imatges, les lletres, tots els crèdits i altres. Val la pena.

Jordi Farràs i Clusella “La Voss del Trópico”

“Havia sentit parlar de la Voss del Trópico i m’havia creat una imatge determinada. Quan el vaig conèixer en persona vaig descobrir un home que s’allunyava del que jo m’havia imaginat. Em vaig quedar bocabadat davant de la seva personalitat i la tremenda presència a dalt de l’escenari. Tenia un grup de fans que cridava: “Trópico al poder”. Era una persona entrenyable i inoblidable”.  Amb aquestes paraules Manel Joseph recorda a Jordi Farràs, La Voss del Trópico (1946-2000).
Resulta difícil per una persona que no ha conegut a Jordi Farràs escriure sobre qui va ser i el què va significar i més encara quan la seva memòria està perduda en l’oblit i en petites ressenyes pràcticament desaparegudes. Tot el que sé d’ell és a través de la seva música i del que m’han explicat els seus companys de viatge. He observat que tothom qui el va tractar en guarda un gran record i una estima especial, el de l’home afable que es donava a tot amb un sentit de l’humor que et petaves de riure.
Quan camino pel carrer Argenteria, tot i que no hi queda cap indici del que va ser la sala Zeleste, m’agrada imaginar com deuria ser aquell lloc durant la década dels setanta: un oasi irrepetible, on la música i la conversa es reinventaven cada dia i tenies la sensació d’estar en una illa tropical enmig d’una societat regnada per un franquisme agonitzant que esperava l’arribada d’una democràcia imperfecte. En aquesta illa s’hi podia trobar a gent com Carles Flavià, Jaume Sisa, Gato Pérez, Manel Joseph i un llarg etcètera. Un dels indispensables de la nit de Zeleste i d’aquesta particular illa tropical era Jordi Farràs, que durant aquells anys va adquirir el sobrenom de la Voss del Trópico. Els que no el vam conèixer trobem com una de les seves primeres referències l’especial versió que va fer amb l’Orquestra Plateria de “Camarera de mi amor”. A partir d’aquí, amb certes dificultats, podem anar desgranant el seu periple discogràfic.
Quan escoltem a la Voss cantar ens adonem que no ens trobem davant d’un solista amb un registre normal; podríem dir que la seva veu es molt especial, molt personal, i quan diem molt personal parlem d’un estil únic, amb un registre baix, gairebé com si murmurés les melodies, però amb una calidesa plàstica barrejada en forma de còctel que dóna com a resultat una afinació del tot tropical. Al Trópico el podríem definir com un cantant melòdic, que cantava cançons d’amor (va ser dels pioners en cantar a Bola de Nieve quan encara ningú el reivindicava, o a musicar poemes de Joan Salvat Papasseit a ritme de bolero). El seus enregistraments són tota una novetat i marquen un punt de qualitat i risc. L’any 1977, per la gravació del seu primer treball Por la Gracia de Dios (Ocre-Belter) va encarregar la direcció i els arranjaments musicals a Joan Albert Amargós, company de la Orquesta del Maestro Bellido,  i la música la gravà conjuntament amb la resta d’integrants de la mítica Música Urbana, entre els que destacaven Carles Benavent o Salvador Font. També hi participaren altres músics de l’entorn de Zeleste com Santa Salas. Realment és sorprenent la valentia de la Voss a l’hora d’entrar a l’estudi i construir un disc amb una sonoritat que s’adaptés a la seva particular veu. Al cap de dos anys tornaria a l’estudi per gravar Les Gavines de la Farga, LP que teniu entre les mans i del que ens ocuparem després d’un petit parèntesi.
Entrada la dècada dels vuitanta, arribaria la crisi musical a Barcelona i el tancament de Zeleste. A la vegada, els “combos salseros” anirien a la baixa en pro de noves tendències. Malgrat tot, la Voss resistiria i amb Gato Pérez encetarien la dècada dels vuitanta amb l’espectacle Horas tronadas a la sala Jamboree. L’any 1982, quan Farràs ja s’autodefinia com un nostàlgic despatxat de les nits de Zeleste, intentaria tornar al seu món particular amb l’enregistrament d’un nou disc titulat Capablanca, nom que va agafar d’un jugador d’escacs cubà dels anys 20. Posteriorment, faria una pausa per tornar a aparèixer l’any 1995 per enregistrar No son... boleros, al costat del seu mestre i amic Francesc Burrull. Un farcit de cançons “bolèriques” entre les que trobem una exquisita versió de “Aquellas pequeñas cosas” de Joan Manuel Serrat. El 1999, també amb el mestre Burrull va gravar el que va ser el seu darrer disc, Un poema d’amor. Poc després, i quan semblava que la Voss tornava amb força, va desaparèixer de manera tràgica l’any 2000.
Pel que fa a Les gavines de la Farga, publicat originalmente per Zeleste-Edigsa el 1979 i que avui gràcies a Picap podem tenir entre les mans, podem dir que estem davant d’un teball preciós en tots els sentits, tant en les lletres, els arranjaments musicals com en la veu melancòlica de la Voss que ens trasllada a un espai màgic i de certa tristesa que emana una delicadesa alegra. A banda de tot això, és l’únic dels enregistraments de Jordi Farràs que va fer amb el seu nom real. L’encarregat de dirigir i musicar Les gavines de la farga va ser Jordi Sabatés que recorda el projecte d’aquesta manera: “Un dia es va presentar a casa meva la Voss, em va explicar que tenia unes cançons i que les volia gravar. La veritat és que no sé com s’ho havia fet però havia aconseguit que Claudi Martí, aleshores director d’Edigsa, donés llum verda a tot el projecte i a més tenint en compte que seria una producció bastant treballada, ja que es gravaria amb una orquestra. Jo coneixia al Trópico de la nit, de veure’l cantar amb l’Orquestra Plateria o la Orquesta del Maestro Bellido i recordo que desprenia un carisme i unes maneres molt especials i úniques dalt de l’escenari. A part d’això, mai l’havia tractat amb profunditat. Vaig descubrir un home entranyable, sensible. Durant un parell de setmanes ell venia a casa meva i ens assèiem a la taula i ell em cantava les lletres que jo anava apuntant i transcrivint al paper per tal de musicar. Adaptar la música a les caractarístiques particulars del Trópico va ser una feina bonica i gratificant de la que estic molt satisfet. A la gravació, els músics van ser alguns dels components de Música Urbana. Donava la casualitat que en aquell moment jo tenia en el meu grup a Matthew Simon, Carles Benavent i Salvador Font”.
Les gavines de la farga és un disc especial, recomanat per escoltar amb calma i deixar-nos endur per la veu de Jordi Farràs, el que fou la Voss del Trópico.