En 2011, Emili Baleriola publicaba el disco Jazz-Rock Trio (Picap) tras más de dos décadas de silencio - su anterior álbum era Dilema (1987, PDI) -. Baleriola volvía con proyecto propio en formato de trío con un disco y una formación que eran fruto de la búsqueda de un lenguaje propio, directo, y donde el enorme guitarrista nos sorprendía reivindicando un estilo y unas maneras que lo situaban entre los grandes del jazz-rock. En aquella aventura, sus compañeros de viaje fueron el carismático Vicenç Mas al bajo eléctrico y el inmenso Raimon Iniesta a la batería.

L’any 2011 Emili Baleriola publicava el disc Jazz-Rock Trio (Picap) després de més de dues dècades de silenci – el seu anterior àlbum era Dilema (1987, PDI)-. Baleriola tornava amb projecte propi en format de trio amb un disc i un projecte que eren fruit de la recerca d’un llenguatge propi, directe, i a on l’enorme guitarrista ens sorprenia reivindicant un estil i unes maneres que el situaven entre el bo i millor del jazz-rock. En aquella aventura, els seus companys de viatge van ser el carismàtic Vicenç Mas al baix elèctric i l’immens Raimon Iniesta a la bateria.

 Durante los años sesenta el hecho de cantar en catalán se convirtió en una moda y por primera vez fue una normalidad en nuestro país. A través del surgimiento de la Nova Cançó y las discográficas Edigsa y Concèntric se crearon las condiciones necesarias para el surgimiento de grupos de pop y rock cantado en catalán. Algunos de estos grupos fueron Els 4 Z, Els Xerracs, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Dos + Un o Els Dracs, por citar algunos de una larga y extensa lista.

Durant els anys seixanta el fet de cantar en català es va convertir en una moda i per primera vegada va ser una normalitat a casa nostra. A través del sorgiment de la Nova Cançó i les discogràfiques Edigsa i Concèntric es van crear les condicions necessàries pel sorgiment de grups de pop i rock cantat en català. Alguns d’aquest grups foren Els 4 Z, Els Xerracs, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Dos +Un o Els Dracs, per citar-ne alguns d’una llarga i extensa llista.

Siento mucho la pérdida de Roger Blàvia (1963-2017). Tuve la suerte de compartir con él buenos ratos entre conversaciones agradables sobre la música y los músicos. Pero sobre todo lo había visto en el escenario en los proyectos más variados tocando la batería y la percusión para infinidad de artistas. La enumeración de la multitud de proyectos en los que había trabajado Blàvia sería infinita y tampoco vale la pena que empiece a citar a unos y a dejarme otros. Lo había visto en grandes escenarios, grandes salas, festivales, pero también en la intimidad del pequeño formato.

Sento molt la pèrdua de Roger Blàvia (1963-2017). Vaig tenir la sort de compartir amb ell bones estones entre converses agradables sobre la música i els músics. Però sobretot l’havia vist a dalt de l’escenari en els projectes més variats i i diversos tocant la bateria i la percussió per infinitat de grans artistes. L’enumeració de la multitud de projectes en els que havia treballat Blàvia seria infinita i tampoc cal ara que comenci a citar a uns i deixar-me uns altres. L’havia vist a grans escenaris, grans sales, festivals, però també en la intimitat del petit format.

A Dalirium Sonic de Karles Torra, l'artista del motor Eliseu Huertas comenta que la peça "Dali’s Car" de Captain Beefheart li sembla un tema genial, extraordinari, curt, brillant i magistral. Huertas sent fascinació per aquest tema i diu que sempre que l'escolta el transporta a Salvador Dalí.
A la primera part del llibre en què Torra desgrana la relació de Salvador Dalí amb la música i els músics del seu temps, comenta el següent:

En Dalirium Sonic de Karles Torra, el artista del motor Eliseu Huertas comenta que la pieza “Dali’s Car” de Captain Beefheart le parece un tema genial, extraordinario, corto, brillante y magistral. Huertas siente fascinación por dicho tema y dice que siempre que lo escucha le transporta a Salvador Dalí.
Por su parte, Torra, en la primera parte del libro, en la que desgrana la relación de Salvador Dalí con la música y los músicos de su tiempo, comenta lo siguiente: 

En 2011 Emili Baleriola publicaba su último disco, Jazz-Rock Trio (Picap). Desde entonces Emili no ha dejado de trabajar y explorar los límites de su universo musical, partiendo del blues, el rock y el jazz pero pasando por la música latina o cualquier otra influencia que le resulte interesante. Ya hace algunos meses que Emili se ha encerrado en el estudio para dar forma a un nuevo disco. Puedo adelantar que el disco en cuestión ya está finalizado y está en fase de postproducción. Imagino que a principios de 2016 ya tendremos la criatura de Emili entre nosotros.

L’any 2011 Emili Baleriola publicava el seu darrer disc, Jazz-Rock Trio (Picap). Des d’aleshores l’Emili no ha deixat de treballar i explorar els límits del seu univers musical, partint del blues, el rock i el jazz però passant per la música llatina o qualsevol altra influència que li resulti interessant. Ja fa alguns mesos que l’Emili s’ha tancat a l’estudi per donar forma al que serà el seu nou àlbum. Puc avançar que el disc en qüestió ja està finalitzat i està en fase de postproducció. Imagino que a principis de 2016 ja tindrem la criatura de l’Emili entre nosaltres.